Recordo quan era petit al meu pare instal·lant una moqueta verda a casa. La fortor de la cola, la gruixuda capa de làtex, el pes de la moqueta, i els talls del cutter que mai acabaven de quedar perfectes, especialment al voltant dels radiadors.
Algú pot imaginar un producte més insostenible que una moqueta? Per fabricar-lo cal elevar la temperatura del làtex per vulcanitzar-lo i que així s’enganxi la llana o el producte que sigui. I per les neteges, quins productes es fan servir? I un cop s’espatlla o ens cansem tot aquest material cal eliminar-lo. Per no parlar de la cola que es fa servir, i que ningú gosaria qualificar-la d’amiga del medi o de les persones. I a més, les moquetes són un malson per les persones amb al·lèrgia als àcars.
Una actitud radical podria ser fer front en aquesta indústria prohibint les moquetes per insostenibles i insalubres. Però justament són aquestes indústries les que, coneixedores de que els canvis en l’entorn social els poden jugar una mala passada, miren d’evolucionar per minimitzar el seu impacte. I aquí apareixen diferents idees, algunes que han reeixit més que d’altres. Us en proposo quatre:
La primera és la més clàssica i ve de la ma de l’empresa Interface i el seu líder Ray Anderson, a qui podeu sentir en aquesta sessió del TED (m’apunto al meu google books com a llibre pendent de lectura Business Lessons from a Radical Industrialist). Interface va introduir el concepte de les moquetes de mosaic o en “losetas” fa uns 25 anys (aquí la patent original de l’empresa Heuga del 1979 comprada després per Interface, una de les 50 empreses i tecnologies incorporades). Fins llavors les moquetes eren -a imitació de les catifes- com més grans, millor. Es compraven per metres lineals i s’ajustaven als espais sempre evitant que quedés un tall perquè no era estètic. Però a algú se va acudir la manera d’unir-les sense que es notés, i a més sense cola. El següent pas va ser evident. Fer mosaics de peces de moqueta. Els avantatges eren immediats: si s’espatllava una peça només calia canviar aquesta, i no es notava. A més es podien combinar colors i textures. I finalment es podien rentar de manera fàcil, eliminant els àcars i altres habitants, i en tot cas si s’espatlla no cal canviar-la tota. El resultat és FLOR, una combinació entre catifa i moqueta amb el millor dels dos mons.
La segona innovació per minimitzar l’impacte ambiental la podem trobar en plantejar una aliança estratègica amb una empresa especialitzada en recollida de residus per que s’endugui i tracti de manera diferenciada la moqueta. És el cas del Recover Program de l’empresa LEES i el seu partenariat amb Mohawk Greenworks. Una idea poc original si voleu però efectiva ja que cadascú s’especialitza en una part del cicle de vida. Això sí, els dos consumeixen molta energia.
Una tercera possibilitat, més interessant, és canviar la cultura de la propietat de la moqueta. Una de les raons per les què no reciclem la moqueta és perquè cedim la propietat a la societat. Un cop ens desfem d’ella, ja no és nostra, i per tant no cal que en tinguem cura del seu reciclatge. És el drama dels comuns, o el per què les escales de veïns estan brutes si es deixa a la voluntat de cada veí que netegi el seu replà. En Juan Freire ens podria fer una bona lliçó sobre el particular. Per fer front a aquest problema, l’empresa Interface estableix per a empreses però també com a programa pilot per a particulars el lloguer de catifes. Tu ja no ets el propietari, sinó que ells la lloguen per una quota anual i la mantenen neta. Passat un cert temps, la canvien i la reciclen, reaprofitant el material per a fer-ne de noves, seguint el model de molts cotxes d’empresa. Llogaríeu vosaltres la vostra moqueta en comptes de comprar-la? I la vostra rentadora o nevera?
Finalment, la quarta possibilitat per reduir la quantitat de material derivat del petroli és l’aposta de l’empresa Best Wool Carpets que, en col·laboració amb la UPC ha desenvolupat un nou procés biotecnològic que elimina directament el làtex mitjançant la utilització d’enzims a partir d’un elaborat projecte de R+D en cooperació internacional. En el cas de Best Wool Carpets la llana procedeix de Nova Zelanda i Anglaterra, on les ovelles fabriquen la millor llana del món, diuen.
Confesso que m’hagués agradat molt més que un proveïdor de moquetes local -que no he trobat- hagués tingut aquesta pensada, i que en comptes d’anar a buscar llana a Nova Zelanda hagués fet servir la llana Xisqueta, i que es fes servir per la filatura la fàbrica de llanes d’Arsèguel on demostren com es feien servir cards de riu per cardar la llana i la força de l’aigua en comptes d’energia elèctrica generada qui sap on i com.
