Ahir vaig tenir la sort de participar a la reunió de treball per crear un moviment o xarxa d’emprenedoria social (@emprensocial) a Catalunya. Aquí podeu veure (pels curiosos, jo surto al segon vídeo a partir del minut 2) la introducció i les conclusions, i segur que més endavant en el mateix blog hi haurà els documents de treball. Va ser una sessió densa i força interessant on persones -amb o sense organitzacions al darrera- reflexionàvem sobre les finalitats, els factors d’èxits i les aportacions de cadascú a una xarxa d’emprenedoria social.
Va quedar clar que volíem una xarxa per compartir i generar coneixement, llenguatge i model; per guanyar visibilitat que permetés una major incidència, i per atreure noves vocacions i sectors de la població a l’emprenedoria social. Vull escriure aquest post, un cop refredat, per reflexionar sobre dues amenaces que al meu parer planen sobre el fenomen de l’emprenedoria social.
La primera amenaça és que aquest moviment esdevingui un cop més la sortida natural del nostre sistema envers la creació de nous conceptes per abastar tot allò amb què es pugui maximitzar la inversió econòmica, i que repetim amb l’emprenedoria social la mateixa jugada de la paraula innovació. De la inicial innovació tecnològica vàrem passar a la innovació en màrqueting, en productes, processos, oberta, de management, de models de negoci i finalment la innovació social. Un cop esgotat el mercat natural amb el que es poden fer molts diners entra en joc allò que considerem economia del tercer sector i mirem d’omplir-lo i d’esprémer-lo fins a treure’l tot el suc. Ens atreuen amb l’embolcall social i caiem de ple en el parany.
Diuen que l’emprenedoria “de negoci” està ja esgotada, cal atacar ara l’emprenedoria social. On abans hi havia polítiques per foment de l’emprenedoria, ara cal actuacions per l’emprenedoria social. On abans teníem un Didac Lee ara tenim una Fageda i un Cristobal Colon. Però el model es repeteix i es mira el melic. Un cop impulsada l’emprenedoria social durant uns anys els saberuts i setciències ens diran que aquestes iniciatives moren als 3 anys, i que cal apostar pel creixement, obrir nous mercats, internacionalitzar-se, innovar… No estarem postser perdent el focus?
La segona amenaça que m’amoïna és la necessitat que expressaven moltes de les persones en aconseguir visibilitat, en fer aflorar iniciatives, fer-les públiques, visibles, notòries, difondre el casos d’ÈXIT. Llibres, xerrades, vídeos, TEDs, màsters i altres elements comercialitzables. EL TRIOMFADOR ( i la triomfadora, amb sort). I jo em pregunto si el model que perseguim d’emprenedoria social no hauria de ser l’oposat. Minimitzar la visibilitat i maximitzar l’impacte.
Quantes iniciatives hi ha desconegudes per el gran públic que des de l’anonimat fa anys que treballen per millorar i transformar la societat mantenint un equilibri entre els guanys econòmics i emocionals, i el retorn a la societat? Per què un projecte com 50×20 no hi era? És un projecte preciós. Un grup de persones de Torre Baró i Ciutat Meridiana, barris de Barcelona amb una renda per càpita relativament baixa, fan petites aportacions cada mes creant un fons de solidaritat que reparteixen entre els que no tenen. I ho fan perquè pensen que si la vida els ha dut a un lloc de treball estable i avui tenen la sort de tenir feina, és humà compartir aquesta sort amb qui per un motiu o un altre no l’ha tingut. Buscaven 50 persones que aportessin cada mes 20€, i que volien un projecte social arrelat al territori. Avui el projecte és una realitat amb persones que no cerquen protagonisme, que no apareixen a la premsa ni publiquen llibres, però que poden saludar als seus veïns sabent que potser avui han menjat gràcies a la seva aportació anònima.
Els puristes diran que no és emprenedoria social això, que no hi ha creació d’una empresa o d’una organització amb un lideratge clar, un objectius i un compte de resultats. Que la única diferència és que els beneficis no van als accionistes sinó que es reinverteixen. Però caiem un cop i un altre en el mateix model. No és aquesta una organització en xarxa com predica en Castells? No està satisfent una necessitat del “mercat”? No opta per una transparència de resultats (RSE) explicant cada mes què recull i què aporta? Potser li falla la promoció i el posicionament, o potser no. Potser aquest anonimat és el seu valor afegit i el que la va robusta. No donem per fer-nos veure ni per una filantropia mal entesa com poden fer les grans corporacions, sinó perquè considerem que una situació és injusta envers algú i la volem canviar. Aquest hauria de ser l’esperit de l’emprenedoria social, i no buscar una altra manera de fer diners.
