Arxivat per a Repensar l’economia

De la Marató de TV3 al Tren de la Pobla. Crowdfunding sí, CrowdWisdom no.

La ciutadania està ben farta de la classe política, o de part d’aquesta. Els casos de NO CULPABILITAT d’alguns dirigents fan que aquesta sensació creixi dia a dia. La substitució del polític (del bon polític) pel tecnòcrata o gestor (o gestora) fa que la  tasca que se li suposa de procurar i vetllar pel bé comú deixi de tenir sentit. Davant d’aquesta situació, la ciutadania té algunes alternatives, poques, que voldria comentar.

La Marató de TV3 és la mare dels telemaratons té una gran acceptació a Catalunya. Es celebra abans de Nadal i té com a finalitat recaptar fons per la recerca mèdica. La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals creà el 1996 una fundació per gestionar la gran quantitat de diners recaptats (més de 9M€ el 2o10), fundació que es finança a partir dels interessos generats per la recaptació (vora 400.000€).  Una comissió de savis decideix quines són les temàtiques a treballar.

Sempre he tingut dubtes sobre la bondat d’aquesta iniciativa, no per la finalitat sinó pel que representa de substitució d’una entrada de diners que hauria de venir via impostos o de la iniciativa privada empresarial -segons ens han explicat sempre- per una aportació variable, aleatòria i imprevisible. La política -la distribució de recursos públics- la fan els polítics, ens diuen. Tanmateix, sembla que en aquest cas no els fa res aquesta cessió de sobirania a la ciutadania, sempre que siguin ells i elles els que decideixin on s’inverteixen les donacions.  D’aquest pensament en derivo alguns més…

El primer. Per què, posats a fer, no financem TOTA la recerca de Catalunya per aquesta via? No seria una mala idea, tampoc no parlem de tants diners, i muntaríem un gran show anual on cada any es decidiria on s’inverteix. Seria una mena de pressupost participatiu. Diferents projectes, diferents assignacions. Emocions a flor de pell. Que els propis promotors dels projectes haguessin de vendre a la ciutadania la seva utilitat i que fos la saviesa popular la que decidís en què invertir. Realment faríem la selecció pitjor que els polítics actuals?  Però no, el problema no ha estat mai que donem per partida doble, amb la renda i amb les telemaratons, el problema és que vulguem decidim en què volem invertir. Tot mastegadet, que no pensem gaire. Per tant, sí a pagar doble, no a decidir.

El segon pensament ja posats a fer és per què hi ha Maratons per la recerca i no per a infrastructures? Posem per cas que la Generalitat, via FGC, decidís suprimir el tren de la Pobla de Segur. És altament improbable que passi això, però mai se sap… Segons diuen el problema és de  1M€ anuals, si fa no fa 3 cops el sou del rei. Doncs imaginem que ara la gent de les comarques afectades decideix fer una captació popular entre la ciutadania de Catalunya i que trobem 100.000 persones disposades a posar 10€ cadascuna cada any. No ho veieu factible? Amb una plataforma com Verkami? Jo ho faria, he fet servir aquesta línia molts cops per anar d’excursió i no dubtaria a posar els  10€. Per què la gent afectada no s’associa i fa una Fundació per la defensa del Tren de la Pobla i recapta i gestiona aquests diners? Seguint el model de la Marató, si voleu amb iniciativa pública… Bé, de moment ha començat la campanya a Facebook però  s’ha d’anar més enllà. L’administració potser no ho veuria malament, sempre que fos ella la que finalment decidís on invertir.

I tornant al tema de la ciència per acabar, avancem un pas més. Francisco J. Hernández va tenir la mateixa idea que jo però és clar, ell va posar fil a l’agulla amb la casella de la ciència, cosa de la que jo -cada cop sóc més conscient- sóc incapaç. És difícil que la Marató vagi més enllà com deia dos paràgrafs més amunt però per què no fem servir instruments al nostre abast? Si a la renda es pot demanar que els nostres diners vagin a l’església (catòlica, se suposa, no veig per enlloc que em deixin triar) o a obra social, per què no a la ciència per pal·liar la retallada del govern? La ciutadania sap que el futur passa per la recerca, i no entén una retallada de 600M€, i no admet que tants i tants científics i científiques hagin de marxar.

Però ai las, l‘establishment polític té recels, no li fa gràcia aquesta mena de sobirania popular, i diu que no.  Però, no havíem quedat que sí podíem fer aportacions més enllà de la renda sempre que no decidíssim, com ho fem ja amb la Marató de TV3? Una casella per la ciència seria el mateix concepte, doble imposició -voluntària, això sí- i cap oportunitat de decidir. Potser tenen por de què la ciutadania considerés que en aquest moment és més important invertir en el present de la ciència que en el futur de les nostres ànimes?

Jo penso que faria bé de començar a preparar-se la classe politica. El negoci de la distribució dels pressupostos -i dels càrrecs i sous- no és diferent del de l’energia en règim de monopoli, del dels continguts i indústria cultural, del de l’ensenyament o del dels aliments i la distribució amb grans mercats majoristes. Els oligopolis polítics que avui tenen la paella pel mànec han de ser conscients que internet suposa alguna cosa més que twitter. El model està canviant molt ràpidament i alguns no se n’adonen i encara parlen de desafecció política. Si els polítics no s’adapten, i a en fan burla i escarni amb decisions jurídiques que no porten enlloc, acabaran extingits.

La imatge és de Diario Público.

Feu un comentari

Dependència tecnològica. De las vaques suïsses a les telecos angleses.

Segueixo amb més casos de canvi del model de comercialització d’aquesta nova economia local distribuïda. Avui toca Vitacarn. El missatge és clar i contundent.   Venda directa de carn ecològica.   I aquestes cinc paraules contenen molt més significat del que sembla a primer cop d’ull.

A principis de segle XXI alguns ramaders del Pirineu es van adonar de que amb el model de distribució tradicional el seu producte perdia valor en comptes de guanyar-lo. Ells (bàsicament ells) oferien una carn de qualitat, en alguns casos ecològica, de vedells criats en llibertat i amb llet i farratge natural. Però quan els venien per a l’engreix el seu element diferencial es diluïa-per l’alimentació i tractament rebuts-amb els vedells de producció industrialitzada i perdien tot el seu valor.

Vam veure que en el cas de l’ovella Xisqueta un dels actius del territori de l’Alt Pirineu residia en les característiques de la llana d’aquesta raça ovina, i en tenir també a algú que recordés -encara- com era l’ofici de pastor i com es treballava la llana. A partir d’aquests elements i d’una persona amb molta empenta i carisma es va començar a teixir un entramat de relacions cooperatives que els han portat a on són ara.

En el cas de les vaques del Pirineu passava alguna cosa semblant. La raça Bruna dels Pirineus és una barreja regulada entre vaca suïssa d’importació a principis del S. XX i vaca catalana autòctona (podeu estudiar-ne les característiques com si d’un cotxe es tractés aquí, vacaecomoción) que s’ha anat especialitzant fins convertir-se en una fàbrica de carn. La transferència de tecnologia i coneixement en el sector primari ja existia en aquells dies.

Però tot i que alguns insisteixin en que totes les carns són iguals, el resultat de créixer en un estable o fer-ho passejant pel camp no és el mateix. Així que un dia, veient en perill la seva explotació ramadera, l’Ignasi Castellarnau va decidir posar en valor els seus actius evitant aquelles etapes que li feien perdre marge. Va crear una empresa de venda directa de carn ecològica, Vitacarn, en diferents presentacions (depenent del plat a cuinar) i pesos, i t’ho porta a casa per un preu molt assequible.

Perquè Ignasi Castellarnau pugui vendre la seva carn directament es necessiten altres elements que no són tan evidents. D’una banda, la regulació i certificat de producció ecològica (un mercat que no para de créixer a Espanya, ja no només exportem a Alemanya i ens quedem amb lo peorcito de la producció!). De l’altra, un reconeixement i millora de la raça Bruna dels Pirineus mitjançant investigació sobre la raça, la promoció de la marca i la capacitació dels ramaders i ramaderes per a una millor gestió de les explotacions.

I també el soft: les xarxes de cooperació entre els ramaders amb el suport de l’administració per inundar el mercat de carn ecològica que temps hi haurà per lluitar pel preu. El primer pas, obrir mercat. Aquesta cooperació – a través en aquest cas d’una federació de productors- inclou també eines de comunicació entre els ramaders. Compres o vens una vaca? El tauler d’anuncis de la federació et permet accedir a ofertes i demandes, així com a informació comú. Potser, i posats a demanar, podria incloure una comunitat de pràctica com les que predica @Odilas i altres a The Project?

I no ens hem de descuidar d’un element bàsic. Cal també que les xarxes de telecomunicacions-el que abans eren les carreteres-arribin a tot el territori. Infraestructures bàsiques que permeten el desenvolupament de zones econòmicament deprimides i que amaguen un valor diferencial més gran del que s’imaginen els seus habitants. Quan llegeixo la publicitat de Vodafone “8 de cada 10 poblacions entre 500 i 1000 habitants tenen cobertura de banda ampla mòbil” m’indigno i em pregunto: què passa amb les de menys de 500 habitants? No són rendibles? Com pretenem que un ramader pugui controlar venda directa sense una bona comunicació?

Seguim pensant que hi ha molt per fer!

+ info

http://www.etselquemenges.cat/origen/vedella-ecologica-de-la-raca-bruna-dels-pirineus-a-la-taula-de-casa-8244

Comentari (1)

El parany de l’emprenedoria social SA

Ahir vaig tenir la sort de participar a la reunió de treball per crear un moviment o xarxa d’emprenedoria social (@emprensocial) a Catalunya. Aquí podeu veure (pels curiosos, jo surto al segon vídeo a partir del minut 2) la introducció i les conclusions, i segur que més endavant en el mateix blog hi haurà els documents de treball. Va ser una sessió densa i força interessant on persones -amb o sense organitzacions al darrera- reflexionàvem sobre les finalitats, els factors d’èxits i les aportacions de cadascú a una xarxa d’emprenedoria social.

Va quedar clar que volíem una xarxa per compartir i generar coneixement, llenguatge i model; per guanyar visibilitat que permetés una major incidència, i per atreure noves vocacions i sectors de la població a l’emprenedoria social. Vull escriure aquest post, un cop refredat, per reflexionar sobre dues amenaces que al meu parer planen sobre el fenomen de l’emprenedoria social.

La primera amenaça és que aquest moviment esdevingui un cop més la sortida natural del nostre sistema envers la creació de nous conceptes per abastar tot allò amb què es pugui maximitzar la inversió econòmica, i que repetim amb l’emprenedoria social la mateixa jugada de la paraula innovació. De la inicial innovació tecnològica vàrem passar a la innovació en màrqueting, en productes, processos, oberta, de management, de models de negoci i finalment la innovació social. Un cop esgotat el mercat natural amb el que es poden fer molts diners entra en joc allò que considerem economia del tercer sector i mirem d’omplir-lo i d’esprémer-lo fins a treure’l tot el suc. Ens atreuen amb l’embolcall social i caiem de ple en el parany.

Diuen que l’emprenedoria “de negoci” està ja esgotada, cal atacar ara l’emprenedoria social. On abans hi havia polítiques per foment de l’emprenedoria, ara cal actuacions per l’emprenedoria social. On abans teníem un Didac Lee ara tenim una Fageda i un Cristobal Colon. Però el model es repeteix i es mira el melic. Un cop impulsada l’emprenedoria social durant uns anys els saberuts i setciències ens diran que aquestes iniciatives moren als 3 anys, i que cal apostar pel creixement, obrir nous mercats, internacionalitzar-se, innovar…  No estarem postser perdent el focus?

La segona amenaça que m’amoïna és la necessitat que expressaven moltes de les persones en aconseguir visibilitat, en fer aflorar iniciatives, fer-les públiques, visibles, notòries, difondre el casos d’ÈXIT. Llibres, xerrades, vídeos, TEDs, màsters i altres elements comercialitzables. EL TRIOMFADOR ( i la triomfadora, amb sort). I jo em pregunto si el model que perseguim d’emprenedoria social no hauria de ser l’oposat. Minimitzar la visibilitat i maximitzar l’impacte.

Quantes iniciatives hi ha desconegudes per el gran públic que des de l’anonimat fa anys que treballen per millorar i transformar la societat mantenint un equilibri entre els guanys econòmics i emocionals, i el retorn a la societat? Per què un projecte com 50×20 no hi era? És un projecte preciós. Un grup de persones de Torre Baró i Ciutat Meridiana, barris de Barcelona amb una renda per càpita relativament baixa, fan petites aportacions cada mes creant un fons de solidaritat que reparteixen entre els que no tenen. I ho fan perquè pensen que si la vida els ha dut a un lloc de treball estable i avui tenen la sort de tenir feina, és humà compartir aquesta sort amb qui per un motiu o un altre no l’ha tingut. Buscaven 50 persones que aportessin cada mes 20€, i que volien un projecte social arrelat al territori. Avui el projecte és una realitat amb persones que no cerquen protagonisme, que no apareixen a la premsa ni publiquen llibres, però que poden saludar als seus veïns sabent que potser avui han menjat gràcies a la seva aportació anònima.

Els puristes diran que no és emprenedoria social això, que no hi ha creació d’una empresa o d’una organització amb un lideratge clar, un objectius i un compte de resultats. Que la única diferència és que els beneficis no van als accionistes sinó que es reinverteixen. Però caiem un cop i un altre en el mateix model. No és aquesta una organització en xarxa com predica en Castells? No està satisfent una necessitat del “mercat”? No opta per una transparència de resultats (RSE) explicant cada mes què recull i què aporta? Potser li falla la promoció i el posicionament, o potser no. Potser aquest anonimat és el seu valor afegit i el que la va robusta. No donem per fer-nos veure ni per una filantropia mal entesa com poden fer les grans corporacions, sinó perquè considerem que una situació és injusta envers algú i la volem canviar. Aquest hauria de ser l’esperit de l’emprenedoria social, i no buscar una altra manera de fer diners.


Feu un comentari

De Marcelino Camacho a les llanes del Pirineu: Xisqueta.

Des dels seus inicis aquest projecte projecte de llana xisqueta em té el cor robat. És un dels projectes en què m’agradaria treballar en una altra vida. Com fer compatible la innovació, el desenvolupament del món rural pel món rural i les teories de xarxes al mateix temps. I aquest és només un dels projectes que tenen en marxa l’associació Rurbans i l’empresa Montanyanes a través del projecte Grípia.

L’entorn rural de Catalunya -i en general d’Europa- es queda sense pastors. Una feina desconeguda, mal pagada, dura i considerada de l’època preindustrial. Per què els necessitem, els pastors, si no hi ha ramats ni prats? Com podem recuperar la figura del pastor i la pastora? Primer, la marca. Crear marca i certificar un procés. Llana Xisqueta, llana de l’Alt Pirineu.

La primera idea que ens ve al cap perquè hi hagi més pastors és la formació i la generació de vocacions (com les vocacions científiques, sí). Si no hi ha una escola de pastors , no hi haurà pastors. De calaix. Per tant creem una escola de pastors. Quanta gent no ha pensat “vull deixar l’asfalt i ser pastor, viure a muntanya, passar fred i calor, respirar aire, sentir la natura i sentir-me viu” algun cop a la vida? I un gran èxit, tot i que el que costa és que els joves que segueixen els cursos després esdevinguin pastors i pastores.

Molt bé, ja tenim l’escola. Però és clar, si hi ha pastors, bé hauran de tenir feina oi? Per tant cal que hi hagi ramats. Però perquè volem ramats si la llana l’importem més barata? Cal crear demanda de llana i que es pagui un preu just per aquesta. Pensem en quines aplicacions podríem donar-li a la llana…. La més òbvia, fer roba. Però no qualsevol roba, sinó roba amb valor afegit com la de Marcelinus -en honor al jersei de Marcelino Camacho- o Teixidors (que havia comentat aquí), empreses amb vocació social, local i emocional.

Una segona aplicació és l’arquitectura sostenible, bàsicament en els aïllaments de les parets. I qui ho podria fer?  Doncs una empresa anomenada Recuperació de Materials Tèxtils, una empresa familiar que des del 1979 aposta per comercialitzar llana d’ovella i altres elements “naturals”.

Què més es pot fer? Per exemple, re-ensenyar a treballar la llana d’ovella pels teixits i per artesania com el que fan a iFIL o a “All you Knit is love“. Per exemple, aconseguir que hi hagi més prats, amb la Xarxa de Custòdia pel Territori. Per exemple, re-ensenyar a fer aïllaments a les escoles d’arquitectura amb llana. L‘ETSAV de la UPC i la seva aposta per la sostenibilitat seria una bona candidata. Us imagineu el prototipus de la reconeguda casa Low3 amb llana Xisqueta?

Aquest post inicia una sèrie dedicada a les xarxes per a la innovació local i sostenible. D’aquí 20 anys aquestes quatre paraules no tindran sentit, però avui per avui penso que el futur, o el meu futur si més no, passa per totes elles. Estem muntant amb altre gent una volta a Catalunya molt molt interessant… podem detectar aquestes xarxes amagades, crear sinergies, estudiar els models sota els que funcionen, el valor que generen, i com fer-les compatibles amb una economia moderna? És fantàstics fer museus de la vida rural i programes sobre “Els últims artesans“, però també podem aprofitar coneixements antics combinant-los amb empresa xarxa i relocalització per aconseguir economies eficients, robustes i sostenibles.

Comentaris (6)

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 254 other followers