Segueixo amb més casos de canvi del model de comercialització d’aquesta nova economia local distribuïda. Avui toca Vitacarn. El missatge és clar i contundent. Venda directa de carn ecològica. I aquestes cinc paraules contenen molt més significat del que sembla a primer cop d’ull.
A principis de segle XXI alguns ramaders del Pirineu es van adonar de que amb el model de distribució tradicional el seu producte perdia valor en comptes de guanyar-lo. Ells (bàsicament ells) oferien una carn de qualitat, en alguns casos ecològica, de vedells criats en llibertat i amb llet i farratge natural. Però quan els venien per a l’engreix el seu element diferencial es diluïa-per l’alimentació i tractament rebuts-amb els vedells de producció industrialitzada i perdien tot el seu valor.
Vam veure que en el cas de l’ovella Xisqueta un dels actius del territori de l’Alt Pirineu residia en les característiques de la llana d’aquesta raça ovina, i en tenir també a algú que recordés -encara- com era l’ofici de pastor i com es treballava la llana. A partir d’aquests elements i d’una persona amb molta empenta i carisma es va començar a teixir un entramat de relacions cooperatives que els han portat a on són ara.
En el cas de les vaques del Pirineu passava alguna cosa semblant. La raça Bruna dels Pirineus és una barreja regulada entre vaca suïssa d’importació a principis del S. XX i vaca catalana autòctona (podeu estudiar-ne les característiques com si d’un cotxe es tractés aquí, vacaecomoción) que s’ha anat especialitzant fins convertir-se en una fàbrica de carn. La transferència de tecnologia i coneixement en el sector primari ja existia en aquells dies.
Però tot i que alguns insisteixin en que totes les carns són iguals, el resultat de créixer en un estable o fer-ho passejant pel camp no és el mateix. Així que un dia, veient en perill la seva explotació ramadera, l’Ignasi Castellarnau va decidir posar en valor els seus actius evitant aquelles etapes que li feien perdre marge. Va crear una empresa de venda directa de carn ecològica, Vitacarn, en diferents presentacions (depenent del plat a cuinar) i pesos, i t’ho porta a casa per un preu molt assequible.
Perquè Ignasi Castellarnau pugui vendre la seva carn directament es necessiten altres elements que no són tan evidents. D’una banda, la regulació i certificat de producció ecològica (un mercat que no para de créixer a Espanya, ja no només exportem a Alemanya i ens quedem amb lo peorcito de la producció!). De l’altra, un reconeixement i millora de la raça Bruna dels Pirineus mitjançant investigació sobre la raça, la promoció de la marca i la capacitació dels ramaders i ramaderes per a una millor gestió de les explotacions.
I també el soft: les xarxes de cooperació entre els ramaders amb el suport de l’administració per inundar el mercat de carn ecològica que temps hi haurà per lluitar pel preu. El primer pas, obrir mercat. Aquesta cooperació – a través en aquest cas d’una federació de productors- inclou també eines de comunicació entre els ramaders. Compres o vens una vaca? El tauler d’anuncis de la federació et permet accedir a ofertes i demandes, així com a informació comú. Potser, i posats a demanar, podria incloure una comunitat de pràctica com les que predica @Odilas i altres a The Project?
I no ens hem de descuidar d’un element bàsic. Cal també que les xarxes de telecomunicacions-el que abans eren les carreteres-arribin a tot el territori. Infraestructures bàsiques que permeten el desenvolupament de zones econòmicament deprimides i que amaguen un valor diferencial més gran del que s’imaginen els seus habitants. Quan llegeixo la publicitat de Vodafone “8 de cada 10 poblacions entre 500 i 1000 habitants tenen cobertura de banda ampla mòbil” m’indigno i em pregunto: què passa amb les de menys de 500 habitants? No són rendibles? Com pretenem que un ramader pugui controlar venda directa sense una bona comunicació?
Seguim pensant que hi ha molt per fer!
+ info
