Arxivat per a Uncategorized

De la física de la tarifa plana

renault-twizyCuando hablamos de tarifa plana pensamos siempre en el móvil. Yo creo que existen dos tipos, la temporal y la espacial, y que generan un consumo excesivo de energía que ya no nos podemos permitir. Veamos unos ejemplos que me pasan por la cabeza.

Agua. Sacábamos agua del pozo por la mañana y teníamos para todo el día, ahorro máximo para no tener que volver al pozo. Si no llovía, problema, y no nos podíamos separar demasiado de la fuente, claro. Cuando vamos de cámping recuperamos parte de esta sensación de prehistoria que todavía se vive en muchas partes del mundo y con la que algunas personas crean empresas. Nosotros no. Tenemos tarifa plana temporal con la red de distribución municipal, agua a todas horas. Era difícil generar una tarifa plana espacial con este modelo, así que nos inventamos el agua embotellada con más petróleo. La podemos llevar a cualquier sitio en cómodos envases desde 0,33 a 25l. El modelo de negocio de esta segunda es más interesante si cabe puesto que pagamos por el mantenimiento de la red de distribución por un agua potable pero no buena, y compramos agua embotellada para beber o cocinar volviendo a pagar un servicio que deberíamos exigir! Algunas administraciones ya experimentan con modelos híbridos!

Energía. La invención del fuego de hecho fue la primera tarifa plana temporal pues nos permitía mantenerlo encendido aunque fuesen las brasas para no tener que darle al pedernal. Pero claro, era necesario vigilarlo y consumir algo de leña aunque no lo utilizásemos. La tarifa plana espacial es más difícil de conseguir. Acarreamos las baterías -en forma de depósito de coche o de batería eléctrica para móvil o para coche, experimentando con nuevos modelos de negocio (o no tan nuevos) de alquiler de batería. Llegará el día en que el margen del concesionario esté en la batería, y no en el coche, como los cartuchos de impresoras o las Semillas Batlle.

Alimentación. Podemos (o podíamos) comer de todo cuando nos apetezca. La tierra se ha convertido en un substrato sin alma sobre el que vertemos toneladas de petróleo o gas natural en forma de fertilizante, que explotamos con  grandes tractores alimentados por gasóleo y que genera productos que distribuimos por todo el planeta en todo momento. La tarifa plana temporal es comer melones en invierno. La tarifa plana espacial, comer naranjas de Chile en Barcelona. El boom del buffet libre se quedó corto comparado con el modelo actual de alimentación que tiene los días contados. Me juego lo que queráis a que en Barcelona en 50 años la sierra de Collserola, hoy ultraprotegida, volverá a ser huerta para alimentar la ciudad y las 30 masías que todavía quedan en pie serán escuelas agrícolas o laboratorios de autosuficiencia como lo es hoy ya la de Valldaura.

Datos. Cuando se inventó el teléfono se establecía la conexión punto a punto física y temporal. Llegó primera la tarifa plana en el tiempo. Descolgabas tu teléfono fijo y siempre había alguien al otro lado, si estaba. Más adelante llegó la tarifa plana espacial, no importa dónde te encuentres, siempre tienes un teléfono móvil a mano. Podríamos pensar que el incremento de consumo energético es brutal, aunque hay quien considera que el ahorro por utilizar tecnología más eficiente para realizar la misma función compensa.

En general vemos como el modelo de negocio también ha evolucionado. Nos cobran por la tarifa plana, no por el uso real del producto, convirtiendo el desperdicio del uso que no hacemos en lucro. De esta manera las nuevas generaciones se van acostumbrando al DE TODO Y SIEMPRE y no al servicio interrumpido temporal o geográficamente, más sostenible sin duda aunque menos cómodo. Algún ejemplo más se os ocurre de tarifa plana? 

 

Comentari (1)

Emprenedoria per necessitat: no trobem pa sense gluten ecològic i local.

Versión en español

A casa som uns quants celíacs, persones intolerants al gluten. Ens fem el pa a casa dia sí dia també. Podríem comprar-lo a empreses com Schaer, empresa que s’ha fet d’or a base d’ampliar la seva cartera de productes seguint el mateix model que Danone i amb una gran comunitat vinculada a receptes.

Però a casa tenim des de fa uns anys la mania (molt abans de l’emissió del reportatge “Què mengem” i de la història dels dos tomàquets) d’intentar menjar productes de cultiu ecològic i local, per salut i per afavorir el desenvolupament sostenible. Fins ara el pa no havia entrat en aquesta categoria perquè prou feina teníem amb fer-nos-el, però ara que ja el dominem creiem que ha arribat el moment de passar-nos al pa local i ecològic.

Com que la Schaer no ha entrat encara en aquest mercat ni ens consta que sigui local estem buscant alternatives. La primera és comprar-lo fet. Trobem moltes empreses interessants i inspiradores que impulsen l’art de fer pa i que trien farina ecològica local. El forn BarcelonaReykjavik és el que consumeixen a la nostra associació de consum ecològic, però no en fan sense gluten entre d’altres coses perquè treballen bàsicament amb espelta. 

La segona opció és fer-nos el pa nosaltres mateixos com fins ara però canviant de farines. Les coses se’ns comencen a complicar perquè trobar farina ecològica lliure de gluten no és gens fàcil. La podem importar de França o d’Anglaterra, però no la trobem aquí i per tant ja no apliquem el principi de quilòmetre zero o productes de proximitat. El model anglès amb la Doves Farm és molt interessant com a model d’explotació rural i orgànic (el que aquí en diem ecològic). Tenen dues línies de producció, una totalmente dedicada a farines sense gluten, el mateix que fan servir a Bob Red’s Mill des de fa anys, una altra marca de referència aquest cop als EUA.

A Catalunya podem trobar farina de mill, de blat de moro, d’arròs i de blat sarraí però en passar pel molí es contamina. Cal doncs disposar d’un molí separat, i per justificar la inversió cal vendre molta farina com en el model francès, alemany o anglès, exportant a tota Europa. Hem estat buscant pels diferents proveïdors de farina i no hem trobat a cap que disposi d’un molí separat, serà una qüestió de temps que arribi.

La tercera opció seria moldre nosaltres mateixos la farina o les farines, ja que el pa ens surt millor amb una combinació de farines. Com que és ecològic, el molí ha de ser preferiblement de pedra i a baixes revolucions com ens indiquen a Pa d’en Pitus i com marca la llei. Caldria avaluar el mercat potencial, i en algun moment futur decidir si fer el salt a l’exportació traint parcialment els principis de proximitat  o bé per exemple defensar que menjar sense -o amb menys- gluten és una opció molt vàlida donat que el blat actual és pesat i molt específic que dificulta una bona digestió i un equilibri en el desenvolupament territorial i la lluita contra les plagues.

És aquest el camí que ens traça el futur? De vegades només cal escoltar el teu entorn i el teu cor. Anar tota la família a fer de masovers (l’opció de propietat és ara com ara una utopia, tot i que hi estem treballant) a una masia amb un molí, trobar algú que ens vengui el cereal, i començar a fer farina primer i pa ecològic i local sense gluten. 

Comentaris (6)

Dependència tecnològica. De las vaques suïsses a les telecos angleses.

Segueixo amb més casos de canvi del model de comercialització d’aquesta nova economia local distribuïda. Avui toca Vitacarn. El missatge és clar i contundent.   Venda directa de carn ecològica.   I aquestes cinc paraules contenen molt més significat del que sembla a primer cop d’ull.

A principis de segle XXI alguns ramaders del Pirineu es van adonar de que amb el model de distribució tradicional el seu producte perdia valor en comptes de guanyar-lo. Ells (bàsicament ells) oferien una carn de qualitat, en alguns casos ecològica, de vedells criats en llibertat i amb llet i farratge natural. Però quan els venien per a l’engreix el seu element diferencial es diluïa-per l’alimentació i tractament rebuts-amb els vedells de producció industrialitzada i perdien tot el seu valor.

Vam veure que en el cas de l’ovella Xisqueta un dels actius del territori de l’Alt Pirineu residia en les característiques de la llana d’aquesta raça ovina, i en tenir també a algú que recordés -encara- com era l’ofici de pastor i com es treballava la llana. A partir d’aquests elements i d’una persona amb molta empenta i carisma es va començar a teixir un entramat de relacions cooperatives que els han portat a on són ara.

En el cas de les vaques del Pirineu passava alguna cosa semblant. La raça Bruna dels Pirineus és una barreja regulada entre vaca suïssa d’importació a principis del S. XX i vaca catalana autòctona (podeu estudiar-ne les característiques com si d’un cotxe es tractés aquí, vacaecomoción) que s’ha anat especialitzant fins convertir-se en una fàbrica de carn. La transferència de tecnologia i coneixement en el sector primari ja existia en aquells dies.

Però tot i que alguns insisteixin en que totes les carns són iguals, el resultat de créixer en un estable o fer-ho passejant pel camp no és el mateix. Així que un dia, veient en perill la seva explotació ramadera, l’Ignasi Castellarnau va decidir posar en valor els seus actius evitant aquelles etapes que li feien perdre marge. Va crear una empresa de venda directa de carn ecològica, Vitacarn, en diferents presentacions (depenent del plat a cuinar) i pesos, i t’ho porta a casa per un preu molt assequible.

Perquè Ignasi Castellarnau pugui vendre la seva carn directament es necessiten altres elements que no són tan evidents. D’una banda, la regulació i certificat de producció ecològica (un mercat que no para de créixer a Espanya, ja no només exportem a Alemanya i ens quedem amb lo peorcito de la producció!). De l’altra, un reconeixement i millora de la raça Bruna dels Pirineus mitjançant investigació sobre la raça, la promoció de la marca i la capacitació dels ramaders i ramaderes per a una millor gestió de les explotacions.

I també el soft: les xarxes de cooperació entre els ramaders amb el suport de l’administració per inundar el mercat de carn ecològica que temps hi haurà per lluitar pel preu. El primer pas, obrir mercat. Aquesta cooperació – a través en aquest cas d’una federació de productors- inclou també eines de comunicació entre els ramaders. Compres o vens una vaca? El tauler d’anuncis de la federació et permet accedir a ofertes i demandes, així com a informació comú. Potser, i posats a demanar, podria incloure una comunitat de pràctica com les que predica @Odilas i altres a The Project?

I no ens hem de descuidar d’un element bàsic. Cal també que les xarxes de telecomunicacions-el que abans eren les carreteres-arribin a tot el territori. Infraestructures bàsiques que permeten el desenvolupament de zones econòmicament deprimides i que amaguen un valor diferencial més gran del que s’imaginen els seus habitants. Quan llegeixo la publicitat de Vodafone “8 de cada 10 poblacions entre 500 i 1000 habitants tenen cobertura de banda ampla mòbil” m’indigno i em pregunto: què passa amb les de menys de 500 habitants? No són rendibles? Com pretenem que un ramader pugui controlar venda directa sense una bona comunicació?

Seguim pensant que hi ha molt per fer!

+ info

http://www.etselquemenges.cat/origen/vedella-ecologica-de-la-raca-bruna-dels-pirineus-a-la-taula-de-casa-8244

Comentari (1)

De la basura que vale un huevo a las gónadas del Ministro

 Más allá de Wikinomics y su secuela Macrowikinomics, durante los últimos meses he ido coleccionando algunos ejemplos sobre modelos de economía distribuida (ED) que me gustaría compartir con vosotros.

1. Energía distribuida. Devoré el libro de Jeremy Rifkin “La Tercera Revolución Industrial” y, aunque algunos capítulos parecen más de relleno que otra cosa y otros están desfasados como la conversación de Rifkin con ZP, me he quedado con algunos elementos para reflexionar. Rikfin propugna que un nuevo modelo energético está emergiendo basado en cinco pilares (que obviamente modula a su conveniencia) como son la eclosión de las renovables no nucleares; la inter-red de generación distribuida; una central eléctrica en cada edificio;  el almacenamiento de la electricidad; y el vehículo eléctrico. Las personas empezamos a generar nuestra propia energía (es un placer ducharse con agua caliente en casa sabiendo que es el buen Lorenzo quien trabaja y no Gas Natural), ya sea mediante artefactos caseros o bien agrupados en cooperativas de consumo como SomEnergia (ya somos más de 1604 soci@s). El cambio en la regulación del balance neto es un gran paso, aunque las eléctricas ganan más de lo que parece. IBM  se lo cree y apuesta por la gestión de esta energía digitalizada.

2. Alimentación distribuida: asistí hace unos días a la conferencia “Maneres Joves de Gestió Pagesa” organizadas por Associació Rurabans i Projecte Grípia (ya sé, hablo de este fantástico proyecto demasiado a menudo pero no me cansa)  donde Chiara Bombardi, la persona que coordina el movimiento slow food en España si no me equivoco explicaba en qué consistía un mercado de proximidad y cómo la demanda superaba ya a la oferta. Yo mismo he pasado de comprar en una frutería de barrio (lo que ya era un paso respecto a Mercadona) a comprar en una cooperativa de consumo que abre 4h a la semana y a cultivarme parte de mis lechugas y acelgas, compartiéndolas con los caracoles. El modelo centralizado responde a un MercaBarna o MercaMadrid, con tomates procedentes de El Ejido que viajan 1000km hasta Barcelona cuando a 10 km escasos tenemos estupendos tomates del Baix Llobregat. ¿Somos realmente estúpidos o sólo perezosos para pensar y actuar?

3. Basura distribuida. Hace 60 años no generábamos casi basura, todo se aprovechaba como explican nuestras abuelas. Después, con la llegada del plástico y el petróleo, todo era basura, todo un símbolo de riqueza. Paulatinamente aparecieron carteras de subproductos industriales que permitían minimizar los residuos, como explica Paul Gunter y su Economía Azul. Y este “movimiento” de revalorización llegó hasta la ciudadanía con la separación de la basura. Estamos ya contentos con separar la fracción orgánica, el vidrio, el papel, el plástico, el aceite? No, podemos mejorar!  Podemos generarnos nuestro propio compost, y así lo vió Eugeni Castejón cuando en el año 2002 creó la empresa Compostadores.com que es hoy en día una referencia en este nicho de mercado. También en Sevilla conocemos la iniciativa “Tu basura vale un huevo” de Ecologistas en Acción, que analiza la cadena de gestión del residuo orgánico y piensa “para qué llevar el residuo orgánico a la planta de compostaje, no es mejor alimentar directamente a las gallinas y que estas fertilicen y de paso nos den huevos?” Pues eso, huerto social + innovación en proceso que nos permite gestionarnos nuestra propia basura.

En los tres casos encontramos barreras de lobbies que gracias a poder reunir un gran capital de inversión crearon monopolios locales en la economía industrial. Pero la eclosión de la economía distribuida es imparable y se les escapa de las manos. Algunas empresas no han entendido esta transición y construyen grandes centrales térmicas que replican el modelo  centralizado pero en formato renovable. Otras se visten de agricultura ecológica pero distribuyen la producción de Andalucía en Alemania. Y otras se oponen a la gestión selectiva de residuos y a la eliminación del plástico porque a más residuo más icineración y menos factura energética de las centrales.

Estamos lejos de las Transition Networks, pero el cerco del cambio climático por un lado y del agotamiento del combustible fósil barato por otro nos empujan a encontrar soluciones en la senda correcta. Lo malo es que tener un ministro de agricultura y medio ambiente con más de de 325.000 euros en participaciones de petroleras, propietario de siete coches -ninguno eléctrico- y con una capacidad de consenso y argumentación regida al parecer por sus gónadas masculinas no ayudará  mucho en el proceso de transición.

Comentari (1)

El parany de l’emprenedoria social SA

Ahir vaig tenir la sort de participar a la reunió de treball per crear un moviment o xarxa d’emprenedoria social (@emprensocial) a Catalunya. Aquí podeu veure (pels curiosos, jo surto al segon vídeo a partir del minut 2) la introducció i les conclusions, i segur que més endavant en el mateix blog hi haurà els documents de treball. Va ser una sessió densa i força interessant on persones -amb o sense organitzacions al darrera- reflexionàvem sobre les finalitats, els factors d’èxits i les aportacions de cadascú a una xarxa d’emprenedoria social.

Va quedar clar que volíem una xarxa per compartir i generar coneixement, llenguatge i model; per guanyar visibilitat que permetés una major incidència, i per atreure noves vocacions i sectors de la població a l’emprenedoria social. Vull escriure aquest post, un cop refredat, per reflexionar sobre dues amenaces que al meu parer planen sobre el fenomen de l’emprenedoria social.

La primera amenaça és que aquest moviment esdevingui un cop més la sortida natural del nostre sistema envers la creació de nous conceptes per abastar tot allò amb què es pugui maximitzar la inversió econòmica, i que repetim amb l’emprenedoria social la mateixa jugada de la paraula innovació. De la inicial innovació tecnològica vàrem passar a la innovació en màrqueting, en productes, processos, oberta, de management, de models de negoci i finalment la innovació social. Un cop esgotat el mercat natural amb el que es poden fer molts diners entra en joc allò que considerem economia del tercer sector i mirem d’omplir-lo i d’esprémer-lo fins a treure’l tot el suc. Ens atreuen amb l’embolcall social i caiem de ple en el parany.

Diuen que l’emprenedoria “de negoci” està ja esgotada, cal atacar ara l’emprenedoria social. On abans hi havia polítiques per foment de l’emprenedoria, ara cal actuacions per l’emprenedoria social. On abans teníem un Didac Lee ara tenim una Fageda i un Cristobal Colon. Però el model es repeteix i es mira el melic. Un cop impulsada l’emprenedoria social durant uns anys els saberuts i setciències ens diran que aquestes iniciatives moren als 3 anys, i que cal apostar pel creixement, obrir nous mercats, internacionalitzar-se, innovar…  No estarem postser perdent el focus?

La segona amenaça que m’amoïna és la necessitat que expressaven moltes de les persones en aconseguir visibilitat, en fer aflorar iniciatives, fer-les públiques, visibles, notòries, difondre el casos d’ÈXIT. Llibres, xerrades, vídeos, TEDs, màsters i altres elements comercialitzables. EL TRIOMFADOR ( i la triomfadora, amb sort). I jo em pregunto si el model que perseguim d’emprenedoria social no hauria de ser l’oposat. Minimitzar la visibilitat i maximitzar l’impacte.

Quantes iniciatives hi ha desconegudes per el gran públic que des de l’anonimat fa anys que treballen per millorar i transformar la societat mantenint un equilibri entre els guanys econòmics i emocionals, i el retorn a la societat? Per què un projecte com 50×20 no hi era? És un projecte preciós. Un grup de persones de Torre Baró i Ciutat Meridiana, barris de Barcelona amb una renda per càpita relativament baixa, fan petites aportacions cada mes creant un fons de solidaritat que reparteixen entre els que no tenen. I ho fan perquè pensen que si la vida els ha dut a un lloc de treball estable i avui tenen la sort de tenir feina, és humà compartir aquesta sort amb qui per un motiu o un altre no l’ha tingut. Buscaven 50 persones que aportessin cada mes 20€, i que volien un projecte social arrelat al territori. Avui el projecte és una realitat amb persones que no cerquen protagonisme, que no apareixen a la premsa ni publiquen llibres, però que poden saludar als seus veïns sabent que potser avui han menjat gràcies a la seva aportació anònima.

Els puristes diran que no és emprenedoria social això, que no hi ha creació d’una empresa o d’una organització amb un lideratge clar, un objectius i un compte de resultats. Que la única diferència és que els beneficis no van als accionistes sinó que es reinverteixen. Però caiem un cop i un altre en el mateix model. No és aquesta una organització en xarxa com predica en Castells? No està satisfent una necessitat del “mercat”? No opta per una transparència de resultats (RSE) explicant cada mes què recull i què aporta? Potser li falla la promoció i el posicionament, o potser no. Potser aquest anonimat és el seu valor afegit i el que la va robusta. No donem per fer-nos veure ni per una filantropia mal entesa com poden fer les grans corporacions, sinó perquè considerem que una situació és injusta envers algú i la volem canviar. Aquest hauria de ser l’esperit de l’emprenedoria social, i no buscar una altra manera de fer diners.


Feu un comentari

Tres projectes anticrisi en format 2.0 (CAT)

Dimarts passat em vaig assabentar que una de les empreses que ha reformat la meva casa està a punt de tancar perquè un client li deu 120.000 € i no li paga. Fins ara la seva relació havia estat de confiança; pagava tard, però pagava. Però ara, sense crèdit per part dels bancs i amb el seu principal client amb problemes, aquesta empresa es veu abocada al tancament. La segona notícia ha estat les excel.lents entrevistes del retorn del programa Singulars de TV3 a Arcadi Oliveres i Santiago Niño Becerra sobre la crisi sistèmica que ens ha tocat viure. El resultat esperat és la depressió i la por. Però no. Jo crec que és una oportunitat per als que defensem un altre tipus d’economia, més humana i justa, on l’especulació i la cobdícia quedin al marge. I és el moment de aprofitar-la. Us explico algunes de les iniciatives què estic fent en aquests moments a títol professional i particular:

1er projecte. Participo com a professor d’empresa-innovació en el postgrau en direcció i gestió de microempreses de la UOC. Més enllà del problema del crèdit, les micropimes pateixen de manca de formació de la seva gerència. Una persona -posem un sastre- amb coneixements o capacitats específiques en un àmbit determinat crea la SEVA empresa. Amb els anys va contractant persones, deixa de fer el que li agrada i exerceix la direcció de l’empresa. Però mai s’ha format per exercir aquest rol, i té plena confiança en el seu gestoria. Què passa? Que la gestoria gestiona, però no assessora sobre l’estratègia de l’empresa, no busca nous mercats, no ajuda a innovar. I l’empresa no sap créixer i mor encotillada en el seu propi èxit. Si alguna cosa tinc clara és que m’agrada ajudar a les persones, i aquesta aposta per la innovació en xarxa  i per la democratització dels MBA a preus assequibles i per a micropimes crec que és un encert a nivell personal i professional.

2on projecte. També tinc l’oportunitat d’explicar i aprendre empresa-innovació-emprenedoria (sóc un físic reciclat, mai em sento prou segur donant classes, per això prefereixo la temàtica de la innovació) a la UPC. Aquí estem iniciant un projecte molt interessant que relaciona aprenentatge, cooperació, democratització de l’energia (Wikinomics) i sostenibilitat. Estem creant una cooperativa -amb aportació de capital -amb l’alumnat d’enginyeria d’una de les escoles (EUETIB) per desenvolupar tecnologia d’abastament energètic de baix cost. Grups d’estudiants i professorat defineixen els seus projectes d’empresa (fabricació, distribució, infraestructura, consultoria …) en una generació concurrent i col.laborativa. Un dels mercats és clarament el dels països en desenvolupament, però jo sospito que d’aquí a pocs anys el mercat natural serà el nostre, quan per necessitat comencem a generar-la nostra pròpia energia. El model és similar al de Somenergia -insisteixo, és una bona OPORTUNITAT per generar de manera cooperativa vostra energia-però amb estudiants i amb desenvolupament de producte. Ja us explicaré com avança.

3r projecte. A títol personal, aquest estiu ens hem mudat a una petita casa amb terreny (la casa i l’hortet d’en Macià) a prop de Sant Cugat on vivia fins ara. Volíem aprendre a conrear l’hortet ecològic, recollir aigua de pluja, tenir plaques solars, deixar de banda el cotxe, poder moure’ns en tren cada dia, i volíem incloure als avis en la unitat familiar. Una inversió -ara que diuen que no ens hem d’endeutar- que esperem valgui la pena. De moment tot avança tret del tema del tren. Portar els nens a l’escola en tren són 3500€ l’any. En cotxe, 1800€ (és fals, és clar, el cotxe no el comptem, però a efectes de tresoreria és el càlcul real). Ah, i a banda de SomEnergia també ens hem fet socis de la cooperativa de consum ecològic El Cabàs de Sant Cugat on 80 famílies en associem per consumir amb qualitat i preu menjar ecològic local lluny de les grans distribuïdores. El model de negoci d’el nostre Cabàs (hi ha un altre amb web el cabàs) el vaig explicar aquí.

Així que aquest esperem que sigui un bon curs. És clar, col·laboro amb altres feines alimentícies a banda d’aquestes que no aporten gaire a la mena de societat que estem buscant, però poc a poc i bona lletra.

Comentaris (2)

De la FLOR d’Interface als cards de Riu d’Arsèguel. Innovant en el món de les moquetes

Recordo quan era petit al meu pare instal·lant una moqueta verda a casa. La fortor de la cola, la gruixuda capa de làtex, el pes de la moqueta, i els talls del cutter que mai acabaven de quedar perfectes, especialment al voltant dels radiadors.

Algú pot imaginar un producte més insostenible que una moqueta? Per fabricar-lo cal elevar la temperatura del làtex per vulcanitzar-lo i que així s’enganxi la llana o el producte que sigui. I per les neteges, quins productes es fan servir? I un cop s’espatlla o ens cansem tot aquest material cal eliminar-lo. Per no parlar de la cola que es fa servir, i que ningú gosaria qualificar-la d’amiga del medi o de les persones. I a més, les moquetes són un malson per les persones amb al·lèrgia als àcars.

Una actitud radical podria ser fer front en aquesta indústria prohibint les moquetes per insostenibles i insalubres. Però justament són aquestes indústries les que, coneixedores de que els canvis en l’entorn social els poden jugar una mala passada, miren d’evolucionar per minimitzar el seu impacte. I aquí apareixen diferents idees, algunes que han reeixit més que d’altres. Us en proposo quatre:

La primera és la més clàssica i ve de la ma de l’empresa Interface i el seu líder Ray Anderson, a qui podeu sentir en aquesta sessió del TED (m’apunto al meu google books com a llibre pendent de lectura Business Lessons from a Radical Industrialist). Interface va introduir el concepte de les moquetes de mosaic o en “losetas” fa uns 25 anys (aquí la patent original de l’empresa Heuga del 1979 comprada després per Interface, una de les 50 empreses i tecnologies incorporades). Fins llavors les moquetes eren -a imitació de les catifes- com més grans, millor. Es compraven per metres lineals i s’ajustaven als espais sempre evitant que quedés un tall perquè no era estètic. Però a algú se va acudir la manera d’unir-les sense que es notés, i a més sense cola. El següent pas va ser evident. Fer mosaics de peces de moqueta. Els avantatges eren immediats: si s’espatllava una peça només calia canviar aquesta, i no es notava. A més es podien combinar colors i textures. I finalment es podien rentar de manera fàcil, eliminant els àcars i altres habitants, i en tot cas si s’espatlla no cal canviar-la tota. El resultat és FLOR, una combinació entre catifa i moqueta amb el millor dels dos mons.

La segona innovació per minimitzar l’impacte ambiental la podem trobar en plantejar una aliança estratègica amb una empresa especialitzada en recollida de residus per que s’endugui i tracti de manera diferenciada la moqueta. És el cas del Recover Program de l’empresa LEES i el seu partenariat amb Mohawk Greenworks. Una idea poc original si voleu però efectiva ja que cadascú s’especialitza en una part del cicle de vida. Això sí, els dos consumeixen molta energia.

Una tercera possibilitat, més interessant, és canviar la cultura de la propietat de la moqueta. Una de les raons per les què no reciclem la moqueta és perquè cedim la propietat a la societat. Un cop ens desfem d’ella, ja no és nostra, i per tant no cal que en tinguem cura del seu reciclatge. És el drama dels comuns, o el per què les escales de veïns estan brutes si es deixa a la voluntat de cada veí que netegi el seu replà.  En Juan Freire ens podria fer una bona lliçó sobre el particular. Per fer front a aquest problema, l’empresa Interface estableix per a empreses però també com a programa pilot per a particulars el lloguer de catifes. Tu ja no ets el propietari, sinó que ells la lloguen per una quota anual i la mantenen neta. Passat un cert temps, la canvien i la reciclen, reaprofitant el material per a fer-ne de noves, seguint el model de molts cotxes d’empresa. Llogaríeu vosaltres la vostra moqueta en comptes de comprar-la? I la vostra rentadora o nevera? 

Finalment, la quarta possibilitat per reduir la quantitat de material derivat del petroli  és l’aposta de l’empresa Best Wool Carpets que, en col·laboració amb la UPC ha desenvolupat un nou procés biotecnològic que elimina directament el làtex mitjançant la utilització d’enzims a partir d’un elaborat projecte de R+D en cooperació internacional. En el cas de Best Wool Carpets la llana procedeix de Nova Zelanda i Anglaterra, on les ovelles fabriquen la millor llana del món, diuen.

Confesso que m’hagués agradat molt més que un proveïdor de moquetes local -que no he trobat- hagués tingut aquesta pensada, i que en comptes d’anar a buscar llana a Nova Zelanda hagués fet servir la llana Xisqueta, i que es fes servir per la filatura la fàbrica de llanes d’Arsèguel on demostren com es feien servir cards de riu per cardar la llana i la força de l’aigua en comptes d’energia elèctrica generada qui sap on i com. 

Comentaris (6)

De Marcelino Camacho a les llanes del Pirineu: Xisqueta.

Des dels seus inicis aquest projecte projecte de llana xisqueta em té el cor robat. És un dels projectes en què m’agradaria treballar en una altra vida. Com fer compatible la innovació, el desenvolupament del món rural pel món rural i les teories de xarxes al mateix temps. I aquest és només un dels projectes que tenen en marxa l’associació Rurbans i l’empresa Montanyanes a través del projecte Grípia.

L’entorn rural de Catalunya -i en general d’Europa- es queda sense pastors. Una feina desconeguda, mal pagada, dura i considerada de l’època preindustrial. Per què els necessitem, els pastors, si no hi ha ramats ni prats? Com podem recuperar la figura del pastor i la pastora? Primer, la marca. Crear marca i certificar un procés. Llana Xisqueta, llana de l’Alt Pirineu.

La primera idea que ens ve al cap perquè hi hagi més pastors és la formació i la generació de vocacions (com les vocacions científiques, sí). Si no hi ha una escola de pastors , no hi haurà pastors. De calaix. Per tant creem una escola de pastors. Quanta gent no ha pensat “vull deixar l’asfalt i ser pastor, viure a muntanya, passar fred i calor, respirar aire, sentir la natura i sentir-me viu” algun cop a la vida? I un gran èxit, tot i que el que costa és que els joves que segueixen els cursos després esdevinguin pastors i pastores.

Molt bé, ja tenim l’escola. Però és clar, si hi ha pastors, bé hauran de tenir feina oi? Per tant cal que hi hagi ramats. Però perquè volem ramats si la llana l’importem més barata? Cal crear demanda de llana i que es pagui un preu just per aquesta. Pensem en quines aplicacions podríem donar-li a la llana…. La més òbvia, fer roba. Però no qualsevol roba, sinó roba amb valor afegit com la de Marcelinus -en honor al jersei de Marcelino Camacho- o Teixidors (que havia comentat aquí), empreses amb vocació social, local i emocional.

Una segona aplicació és l’arquitectura sostenible, bàsicament en els aïllaments de les parets. I qui ho podria fer?  Doncs una empresa anomenada Recuperació de Materials Tèxtils, una empresa familiar que des del 1979 aposta per comercialitzar llana d’ovella i altres elements “naturals”.

Què més es pot fer? Per exemple, re-ensenyar a treballar la llana d’ovella pels teixits i per artesania com el que fan a iFIL o a “All you Knit is love“. Per exemple, aconseguir que hi hagi més prats, amb la Xarxa de Custòdia pel Territori. Per exemple, re-ensenyar a fer aïllaments a les escoles d’arquitectura amb llana. L‘ETSAV de la UPC i la seva aposta per la sostenibilitat seria una bona candidata. Us imagineu el prototipus de la reconeguda casa Low3 amb llana Xisqueta?

Aquest post inicia una sèrie dedicada a les xarxes per a la innovació local i sostenible. D’aquí 20 anys aquestes quatre paraules no tindran sentit, però avui per avui penso que el futur, o el meu futur si més no, passa per totes elles. Estem muntant amb altre gent una volta a Catalunya molt molt interessant… podem detectar aquestes xarxes amagades, crear sinergies, estudiar els models sota els que funcionen, el valor que generen, i com fer-les compatibles amb una economia moderna? És fantàstics fer museus de la vida rural i programes sobre “Els últims artesans“, però també podem aprofitar coneixements antics combinant-los amb empresa xarxa i relocalització per aconseguir economies eficients, robustes i sostenibles.

Comentaris (7)

De la extinción de los dinosaurios a la innovación abierta.

Para mí la innovación es la capacidad de adaptación de las especies a su entorno, incluyendo las organizaciones de personas en el término especies. El sistema de innovación no es otra cosa que el instrumento mediante el cual acompasan el ritmo de su metabolismo a la evolución del entorno.

Charlando sobre estos temas con un doctorando surgieron dos ideas interesantes que comparto con vosotros para que mi memoria las fije. La primera idea estaba relacionada con la velocidad de innovación y la capacidad de respuesta, y la explico en este post.

Si el sistema de innovación actúa como buffer entre ésta y el entorno, lo lógico es que no forme parte de ninguna de las dos, o de las dos. La membrana de una célula forma parte de la célula o de su entorno? Esta es la segunda idea, cuando el sistema de innovacion pasa de membrana a parte de la organización pierde su función de buffer. Espero desarrollarla en un post futuro.

Volviendo a la primera idea, fijémonos en la fascinante piel del camaleón que forma parte de su sistema de innovación (adaptación al entorno) a corto plazo. La evolución de las especies (fantástico este Redes sobre biología evolutiva con Punset y Mark Pagel) o de las lenguas sería otra muestra del proceso de innovación, como la adaptación al entorno de los antibióticos. Este proceso de adaptación a corto o largo plazo funciona bien cuando a) los cambios el el entorno son pequeños y dentro de un intervalo conocido, o bien b) los cambios son grandes pero hay millones de especímenes que evolucionan hasta su adaptación.

Pensemos ahora en una empresa del sector automoción o químico subsidiaria de otra gran empresa europea. Ocurre a menudo que la I+D se realiza en la empresa matriz y que la innovación en la empresa subsidiaria se reduce a mejoras incrementales de poco valor añadido. Para dar respuesta a un cambio en el entorno lento la empresa local habrá diseñado e implantado en el mejor de los casos un sistema de gestión de la innovación clásico: generación de ideas, evaluación y selección, gestión de proyectos y medición de resultados. Lineal con cierto grado de recursividad.

Este sistema, derivado de la producción industrial, puede ser válido para cambios lineales y lentos en su entorno. Cuando la velocidad de cambio del entorno se incrementa, el sistema de innovación de la empresa subsidiaria focalizado en la innovación incremental no puede dar respuesta, y aparecen iniciativas como crowdsourcing o la open innovation en alguna de sus facetas para aumentar el número de especímenes que aportan ideas.

Cuando el cambio exterior es drástico o disruptivo, como en el caso del agotamiento de los combustibles fósiles o la caída de un meteorito, las organizaciones y las especies se extinguen por su incapacidad de adaptación. La empresa matriz, que genera conocimiento e innovaciones radicales con cierta asiduidad, pueden prever este cambio y adaptarse. Vehículos eléctricos, materiales orgánicos,… Las empresas subsidiarias que sólo fabrican sin generar nuevo conocimiento tienen un problema. Los dinosaurios no pudiero

Una segunda derivada a este planteamiento aparece en el ámbito de las capacidades de las personas que trabajan en la organización. Mientras los cambios en el entorno son lentos, la formación recibida hasta los 20 años era suficiente hasta la jubilación. Cuando el entorno se acelera o aparecen tecnologías disruptivas se hace necesario el reciclaje continuo de conocimientos y el desaprendizaje. De aquí la importancia de la formación a lo largo de la vida, que debería formar parte de los sistemas de innovación de toda organización, pero no es esta la realidad, creo.

Feu un comentari

De chimpancés y robots a la ciencia de redes o redología

Qué tienen que ver los chimpancés, los robots que juegan a futbol y la innovación? A priori, poco. Pero si empezamos a relacionar conceptos la cosa mejora. Este era el contenido de la sesión que hoy 14 de abril he compartido con empresarias y empresarios reales y en potencia en el Centre de Suport a l’Empresa de Gavà que ha retransmitido en twitter @marta_gimeno vía #e2gava.

El punto de partida era la visualización de dos interesantes y breves videos; el primero explicaba cómo un chimpancé mejora su desempeño mediante la cooperación -con un humano, otra especie!- y cómo una vez aprendida la mecánica repite la operación con evidente satisfacción.

En el segundo vídeo son los robots de Robocup los que me hacen pensar. Aunque los torneos de robots futbolistas estén ya en la edición de 2010, este vídeo del 2000 muestra cómo los robots establecen una estrategia compartiendo conocimiento del entorno, incluso cuando a uno de ellos (ellas?) le vendan los ojos.

A partir de los videos hemos empezado a debatir sobre la microempresa, las redes y la cooperación. El problema identificado es que el entorno cambia de manera acelerada, y que las grandes empresas que durante muchos años dieron respuesta a estos cambios ya no son -o no tan- válidas. Una estructura de organizaciones en red puede responder mucho mejor a estos cambios como una estructura reticular soporta mejor un vendaval que una maciza.

¿Cual es entonces el problema? Somos un país de pymes, para nosotros es perfecto que la microempresa en red empiece a despuntar como elemento clave de la economía tal y como describe Joan Torrent en este artículo revelador.  El problema es que mantenemos la estructura organizacional de la época industrial para gestionar las redes (y la educación, dicho sea de paso :) .

¿Pero dónde podemos aprender a crearlas y a gestionarlas? Quién nos enseñará a crear redes robustas, donde la eliminación de un elemento no merme la capacidad del sistema global? Redes autoorganizadas que generen estrategias emergentes y que se autoreparen? Redes con capacidad de aprendizaje a partir de unas directrices iniciales? Estos conocimientos están hoy en manos de la biología, la etología, la inteligencia artificial, la física de materiales, la química computacional, las matemáticas, la sociología…. pero no en la empresa.

Por eso creo que es urgente establecer asignaturas relacionadas con la ciencia de las redes o REDOLOGÍA (propuestas?), para poder ir más allá en el ámbito de la innovación o lo que es lo mismo, la capacidad de adaptación a un medio cambiante. Y creo que en este nuevo concepto las mujeres, con mayor inteligencia colectiva, jugarán un papel clave.

 

 

Feu un comentari

Older Posts »
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 548 other followers